martes, 17 de febrero de 2015

José Guerrero, nou delegat CGT Ajuntament de Bunyol: “Des d’a dalt no veig cap possibilitat de canvi, nosaltres hem de ser eixe canvi”

Entrevista publicada en Notícia Confederal.

José Guerrero Moliner va nàixer en 1975 a Madrid, “circumstancialment” perquè la seua família, molt relacionada des de sempre amb la música, és valenciana. Viu a Bunyol, una localitat de 10.000 habitants cap de la comarca de la Foia, des dels 21 anys. Va realitzar estudis musicals encara que va fer un parèntesi per a treballar quatre anys en una fàbrica de paper: “Jo sé el que és treballar i tirar tros en una fàbrica de paper”, afirma. Després d’acabar la carrera superior de música, va trobar el seu primer treball en el sector públic en la Generalitat de Catalunya, fent classes durant tres anys en secundària. Finalment, va eixir la plaça per al Conservatori Municipal de Bunyol i la va traure. Toca el violí i dirigeix l’orquestra d’una de les dues societats musicals del poble. Amb una plaça que no arriba ni a la meitat de la jornada completa, ha de complementar la seua feina en una escola musical. Ell mateix es descriu com un “funcionari en precari”. El passat mes de gener, es va presentar per CGT en l’Ajuntament. La Confederació va aconseguir 4 dels 10 delegats en joc. Era la primera vegada que CGT es presentava

Com arribes a la CGT?
Fins a fa quatre anys que va sorgir el 15M, jo era una persona completament aliena al que succeïa al meu voltant. Totalment despolititzada, solia ser bastant egoista, com a moltes de les persones que passejàvem sense rumb. Fins a eixe moment, l’única cosa que havia fet era participar en la manifestació contra la guerra a l’Iraq en 2003, alguna per l’estat de l’educació Pública en el País Valencià, i poc més.
Vaig començar a interessar-me per la política a partir del moment en què va esclatar la suposada crisi. Vaig començar a preguntar-me coses perquè sentia que passava alguna cosa estranya. A finals de 2010, vaig començar a interessar-me per tot el que passava a València. Que hi havia una manifestació contra la corrupció, doncs jo anava. Que hi havia una mani pel tancament de la Central Nuclear de Cofrents, allí estava jo. I a poc a poc vaig començar a ficar-me en un rotllo que cada vegada em cridava més i més.
I després va arribar el 15M i em vaig dir: “hòstia!, açò és el que esperava. Per fi eixe malestar s’ha traduït en alguna cosa!” I a partir d’ací ja, l’acampada en la plaça, les assemblees, conèixer gent, saber que eixa gent estava en el mateix punt que jo... Açò va ser definitiu. Després es va crear l’Assemblea del 15M a Bunyol i la meua vida va canviar per complet, tot es va transformar. Era estar ací currant braç a braç i pensant les 24 hores del dia a fer coses, per a aconseguir que altres persones patiren el meu mateix procés.
Comences a despertar com a persona. I una vegada t’has despertat, comences a ser conscient del que hi ha i del que passa, i ja no vols estar més en eixe estat profund d’apatia. Eixe primer any, en el qual jo encara pensava ingènuament que, al marge de conèixer el vertader problema que és el sistema, hi havia alguns partits polítics que encara podien aconseguir un canvi. Avui, no obstant açò, i després de conèixer i practicar més a fons les idees llibertàries, ja no crec en eixa possibilitat.
A poc a poc, sense voler-ho, jo a soles, vaig començar a adonar-me que hi havia una altra forma de fer política que és des del carrer, des de l’organització de les persones. Per aquell temps jo, sense saber-ho, ja començava a perfilar el meu pensament cap a les pràctiques llibertàries, basades en l’acció directa, l’assemblearisme i l’autogestió. Eixa primera etapa va començar a definir-me com a subjecte polític conscienciat i ferm defensor del poder popular.
Sempre em dic, que a mi, el moviment 15M em va convertir en un anarquista convençut. Va portar el seu procés, però mira, ací estic. Pense que l’organització ciutadana, l’organització des d’a baix, és l’única possibilitat que ens queda d’albirar un futur millor a mig termini. Perquè des d’a dalt, per molt bé que se’ns pinta, no veig cap possibilitat de canvi. Nosaltres hem de ser eixe canvi.
Quant a com vaig arribar a CGT, evidentment va tenir molt a veure l’estudi i descobriment de l’anarcosindicalisme, que proposa la lluita i l’acció directa front a la burocratització dels dos grans sindicats de pacte que havien degradat tant el sindicalisme en aquest país. A més de que com a treballador, m’interessava aprofundir en la lluita sindical, entesa clar, des d’una altra perspectiva diferent a la què havia conegut en els anys com a currant. I com el 15M va posar damunt de la taula el tema de la falta d’una democràcia real, vaig pensar que eixa democràcia també s’havia de trobar en els centres de treball. Va posar les vergonyes a l’aire d’eixe sindicalisme de pacte, de traïció i de corrupció sistèmica que existia i existeix dins dels dos grans sindicats.
En l’Ajuntament de Bunyol, el meu centre de treball, vaig decidir cercar una alternativa, i posar en pràctica un altre tipus de sindicalisme. Llavors vaig decidir afiliar-me a CGT. Perquè segons el que he viscut en els carrers, recolzant les lluites, vaig veure moltes vegades la presència de la CGT. I açò em va cridar l’atenció. Veure el suport de CGT de forma desinteressada en els diferents espais de lluita, encara que no tingueren a veure amb la lluita merament laboral. A més, no anaven amb la bandera de CGT. Fins i tot abans de pensar que en un futur prendria la decisió de presentar-me a la Junta de personal, em vaig afiliar. Va ser a l’octubre de 2013.

Què és el que us vincula a la diferent gent que conformeu la candidatura de CGT en l’Ajuntament de Bunyol?
El primer que ens vincula als quatre delegats que hem eixit, i a la resta de gent que també anava en la llista, és a priori que, dins de l’Ajuntament, tant el Comitè d’empresa com la Junta de personal, s’havien anquilosat de tal manera que el que estava, manifassejava per al seu lloc de treball. És el mateix que està passant en molts centres de treball. El que ens va portar a prendre la decisió d’entrar va ser intentar canviar eixa dinàmica. Anem a cercar l’interès general, per descomptat sense descurar el que ens correspon per sectors, perquè dins de l’Ajuntament hi ha diferents col·lectius, molt fragmentats. Eixe és el reflex de la societat, i també el que volem intentar canviar. Anem a cercar el mateix per a tots i totes.

Com has vist evolucionar l’Ajuntament de Bunyol durant aquests últims deu anys pel que fa als serveis que el consistori ha d’oferir a la població?
Hi ha opinions contradictòries. Si s’agafa l’ajuntament de Bunyol i es compara amb altres ajuntaments, alguns dirien, “però si teníeu una piscina coberta, un centre ocupacional, una guarderia, un Conservatori, una ràdio... per a 10.000 habitants!” Per açò gent d’altres pobles es pregunta de què ens queixem, si en les seues localitats no hi ha res d’açò, que què reclamem nosaltres... Fa dos anys, amb l’excusa del dèficit, van decidir tancar la piscina, causava bastants pèrdues perquè estava mal feta. Alguns llocs es van recol·locar, i uns altres es van quedar en el carrer. Eixe va ser un dels primers sacrificis en nom de «la crisi».
És cert que a partir d’ací, la resta de serveis s’ha mantingut, i el tripartit que està en el govern municipal de Bunyol ha intentat mantenir els serveis. El conservatori, fins i tot abans de la crisi, sempre ha estat en el disparader. Deien que donava pèrdues, però és que, com va a donar guanys un centre educatiu?, no es pot pretendre guanyar diners, sempre va a donar un dèficit, encara que bé, açò després el cobreixes formant a futurs músics professionals que viuran de la música. Eixa impressió és la que donaven els polítics. Sempre han dit que era un luxe tenir un Conservatori a Bunyol, un luxe que no ens podem permetre. Bunyol és un poble amb gran tradició musical, té dues grans bandes i hi ha molta gent vivint de la música. No solament no volem perdre la nostra ocupació, sinó que no volem que es perda el patrimoni cultural del poble.
L’ajuntament en aquests últims deu anys, no ha amortitzat massa llocs de treball però ara sí que sembla que comença eixa deriva. Amb l’excusa que «estan atabalats», que cal pagar deute, que estem intervinguts, no es pot contractar. Anem a estudiar-ho des del grup, des de la Junta i el Comitè, perquè segurament hi ha altres formes de contractació que permeten oferir llocs de treball encara que siga de forma temporal.

Com valores la reforma del règim local?
Molt mal. Aquesta reforma és un atemptat directe i definitiu contra l’autonomia de les corporacions locals. Si açò s’arribara a posar en pràctica, estic quasi convençut, que el conservatori, en el cas de Bunyol, desapareixeria com a servei oferit per l’ajuntament. Ja veuríem si la Diputació l’oferiria perquè la Generalitat, que està en fallida, segur que no l’assumiria.
Precisament, aquesta és una lluita que s’ha dut a terme anys arrere, que el conservatori de Bunyol fóra assumit per la xarxa de conservatoris de la Generalitat. Però com Bunyol sempre ha sigut un poble governat per les esquerres i el PP porta més de vint anys en la Generalitat, doncs mai s’ha aconseguit. Van fer el conservatori de Requena, que és de la xarxa de Generalitat, i després van transformar el conservatori municipal d’Utiel, que està a quinze quilòmetres de Requena, en conservatori de la xarxa de Generalitat. El resultat és que ni Requena té alumnes suficients, ni Utiel tampoc. A més, la tradició musical està en Bunyol.
Les coses ara estan difícils. Sobretot en les Administracions Públiques, amb l’excusa del deute. Els quatre delegats que estem ací som conscients del complicat de la tasca d’estar avui dia en una junta de personal i en un Comitè d’empresa d’una administració com un ajuntament que cada vegada té menys sobirania, menys autonomia, i les mans lligades a l’hora de fer polítiques públiques. Sembla que cap a on anem és que al final açò ho gestionen els tecnòcrates.

Què altres sectors econòmics hi ha en la comarca?
Bunyol va triar el camí de la industrialització. És un poble que està en una vall, que compta amb molta aigua i amb moltes possibilitats per a l’agricultura. Però fa més de cent anys es va optar per la indústria paperera. Després estava la cimentera, que va començar a emprar a gent. Potser per açò, en haver-hi més indústria, ha sigut un poble de tradició d’esquerres. Perquè havia sentit de la classe obrera.
Segons ha anat desapareixent el teixit industrial, han desaparegut tots els tallers mecànics que treballaven per a eixes fàbriques. La cimentera, entre EROs, prejubilacions i substitució de mà d’obra per tecnologia, s’ha quedat en poc més de 100 treballadors i treballadores.
Les úniques possibilitats estan a Xest, un altre poble de la comarca, en la indústria càrnica Martínez Loriente. Els estan explotant, treballant diumenges, dissabtes a la vesprada...
D’altra banda crec que CGT ha de tenir altres mires a part de la lluita en el centre de treball. En CGT hem de tractar d’estendre propostes d’autoocupació a través de cooperatives que poden ser de serveis, integrals, o un altre tipus de lluites, vinculant-les i transversalitzant-les.
Cal generar propostes alternatives d’ocupació. Però ací cal fer un treball de conscienciació brutal amb la gent. Perquè la gent el que vol és un treball a l’ús i no complicar-se la vida.
En els pobles de l’interior, al marge d’algunes assemblees del 15M i de la lluita per l’habitatge amb la PAH comarcal, que va sorgir per una necessitat concreta, no hi ha més teixit quant a moviments socials. Eixe és un handicap que tenim i una assignatura pendent.
És necessari un grup de col·lectius, múscul, gent que es crea els projectes per a no dependre de l’ajuntament perquè si tu depens de l’ajuntament d’alguna manera no acabes de mossegar la mà que et dóna de menjar.
Mentre ens queden energies, cal resistir.

Quina intervenció social us plantegeu en Bunyol des de CGT?
Pel que fa a l’Ajuntament, anem a intentar canviar la perspectiva que es té sobre els sindicats, açò en primer lloc. Crec que es pot aconseguir intentant fer partícips als treballadors, informant-los, fent-los veure que la lluita sindical és qüestió de tots i de totes.
Fora de l’Ajuntament, intentar promoure altres iniciatives d’ocupació, bé siga a través de cooperatives, plataformes d’aturats i aturades, d’associacions.
I després està la via del suport mutu. És necessari crear una xarxa de suport mutu en els pobles de l’interior: repartiment d’aliments, de roba, i aquest tipus de coses, des d’una òptica llibertària. Es tracta de «enredar» a la gent perquè siguen subjectes actius del canvi. M’agrada molt eixa paraula. Estic molt content de començar aquesta nova etapa en la lluita sindical. Vegem què ens ofereix.

José Asensio i Libertad Montesinos
Equip de Comunicació CGT-PV